Acceso usuarios
En este articulo, el autor aborda lo que denomina la tercera generación del movimiento inclusivo. Antes, pero, remarca que no hay nada de la primera o la segunda generación que haya quedado obsoleto. En realidad, las dos han sido necesarias para llegar al punto donde nos encontramos ahora.
La primera generación de la inclusión se caracterizó por la escolarización de los alumnos de escuelas especiales en un entorno de aulas ordinarias. El autor la describe con un carácter de aspectos añadidos: se añaden alumnos y recursos al aula ordinaria. La segunda generación de la inclusión se centro en estudiar y analizar prácticas educativas que promovieran realmente la inclusión, como por ejemplo el trabajo cooperativo entre el profesorado, la cooperación entre la escuela especial y la escuela ordinaria...
En esta tercera generación de la inclusión el objetivo se centra en la calidad que tiene el programa educativo que se ofrece al alumno con discapacidad. Demasiado a menudo sus programas educativos reales están aún determinados por estereotipos y expectativas de progreso fijados por clasificaciones y categorías de discapacidad. Wehmeyer explica que en esta tercera generación de prácticas inclusivas hay que empezar a tratar de garantizar que el programa educativo de un alumno con discapacidades tenga en cuenta tanto el curricular general como las necesidades individuales de aprendizaje del alumno. Este articulo sitúa este proceso en coherencia con los principios del diseño universal del aprendizaje.
En aquest article, l'autor aborda el que anomena la tercera generació del moviment inclusiu. Abans, però, remarca que no hi ha res de la primera o la segona generació que hagi quedat obsolet. En realitat, totes dues han estat necessàries per arribar en el punt on ens trobem ara.
La primera generació de la inclusió es va caracteritzar per escolaritzar els alumnes d'escoles especials en un entorn d'aules ordinàries. L'autor la descriu amb un caràcter d'aspectes afegits: s'afegeixen alumnes i recursos a l'aula ordinària. La segona generació de la inclusió es va centrar a estudiar i analitzar practiques educatives que promoguessin realment la inclusió, com ara el treball cooperatiu entre el professorat, la cooperació entre l'escola especial i l'escola ordinària...
En aquesta tercera generació de la inclusió l'objectiu se centra en la qualitat que té el programa educatiu que s'ofereix a l'alumne amb discapacitat. Massa sovint els seus programes educatius reals són encara determinats per estereotips i expectatives d'avenc fixats per classificacions i categories de discapacitat. Wehmeyer explica que en aquesta tercera generació de pràctiques inclusives s'ha de començar a mirar de garantir que el programa educatiu d'un alumne amb discapacitats tingui en compte tant el currículum general com les necessitats individuals d'aprenentatge de l'alumne. Aquest article situa aquest procés en coherència amb els principis del disseny universal de I‘aprenentatge.
In this article, the author deals with what he calls the third generation of the inclusive movement. At first, though, he points out that nothing concerning the first and the second generations is obsolete. In fact, both generations were necessary to reach our current position.
The first inclusion generation was characterised by schooling special school pupils in mainstream classrooms. The author describes it as having added aspects: pupils and resources are added to the mainstream classroom. The second inclusion generation focused on studying and analysing educational practice that really promoted inclusion, such as cooperative working between teachers, cooperation between special school and mainstream school...
The objective of this third inclusion generation focuses on the quality of the educational programme offered to pupils with disabilities. Much too often, their real educational programmes are still determined by stereotypes and advance expectations as fixed by categories and classifications of disabilities. Wehmeyer explains that, in this third generation oi inclusive practice, it should be granted that the educational programme of a pupil with disabilities takes into account both the general syllabus and the pupil's individual learning needs. This article depicts this process as being coherent with the principles of universal learning design.
Dans cet article, l'auteur aborde ce qu'il appelle la troisieme génération du mouvement inclusif. D'abord, comme meme, il remarque qu'il n'y a rien de la première ou deuxième génération qui aie resté obsolète. En fait, toutes les deux ont été nécessaires pour arriver au point où l'on est maintenant.
La premiere génération d'inclusion s'est caractérisée par l'scolarisation des élèves d'écoles spéciales dans un entourage de salles ordinaires. L'auteur la décrive comme une phase d'aspects ajoutés: on ajoute des élèves et des ressources dans les salles ordinaires.
La deuxième génération d'inclusion s'est centré a étudier et analyser des pratiques éducatives qui favorisent réellement l'inclusion, comme le travail coopératif parmi les professeurs, la coopération entre l'école spéciale et l'école ordinaire...
Dans cette troisieme génération de l'inclusion, l'objectif central est la qualité qui ait le programme éducatif offert i l'éleve avec des discapacités. Trop souvent leurs programmes éducatifs réels sont encore determinés par des stéréotypes et des expectatives d'avance fixées par classifications et categories de discapacité. Wehmeyer explique que dans cette troisième génération, construite de pratiques inclusives, il faut commencer à essayer de garantir que le programme éducatif d'un élève avec des discapacités prenne en compte tant le curriculum générale comme les besoins individuels d'apprentissage de l'élève. Cet article met ce procès en cohérence avec les principes du design universel de I'apprentissage.
