Acceso usuarios
Com és conegut per tots els professionals de la salut mental i de tots aquells que directament o indirectament s’hi relacionen, s’estan ultimant les línies i principals novetats del DSM-V. I com està sent habitual, el nombre de categories nosogràfiques torna a incrementar-se. Aquest increment és una conseqüència de la particular metodologia dels DSM, pretesament ateòrica i allunyada de qualsevol model psicopatològic. No obstant, el DSM presenta, des de la seva tercera edició l’any 1980, una particularitat sorprenent: classifica trastorns mentals però admet que aquests no tenen una definició operacional consistent cosa que fa molt difícil poder delimitar el que es considera trastorn mental del que es considera normal. D’altra banda, la metodologia emprada té un efecte col·lateral: la comorbiditat, que resulta de voler aplicar demarcacions que no existeixen en la naturalesa. Aquest article analitza algunes de les limitacions i perills del DSM-V alhora que s’emmarca en tot un moviment que en qüestiona la metodologia i validesa científica.
