Acceso usuarios
Rosa Castellà Berini, Lluís Farré Grau
Seguint aigües amunt la proposta bioniana, sovint intentem explorar el trànsit de l’experiència emocional al seu enunciat a través del cant, el gest, la dansa… i, en darrer terme, la paraula; assistir, en definitiva, a l’alba del mot portador/missatger de sentit. En un temps d’excés de paraules i de parafernàlia verbal, volem preguntar-nos sobre la paraula malalta, pervertida, vehicle del malentès, el mot-tap que barra l’accés a l’experiència encarnada. Potser cal invocar el silenci, com Hamlet en el darrer sospir, per tal que retrobem els noms de cada cosa. En aquest treball apuntem reflexions i dubtes sobre la tècnica per tal d’afrontar la degradació de sentit promoguda per i des de la paraula; volem dir, la paraula emprada com instrucció, per treure profit de l’altre, la paraula com a estratègia de consecució, la paraula com a marca de classe —orientada a l’exclusió de l’altre—, la paraula com a propaganda, la paraula al servei de la mentida, la paraula amb voluntat d’aprimar el contingut… La clínica i la interpelació a la tècnica, avui, són al centre de les preocupacions i reflexions que volem compartir.
