Acceso usuarios
El present treball reflexiona sobre el malestar que pugui conviure en la actualitat en l’exercici d’allò que l’autor considera psicoanàlisi psicoterapèutica, i prova de destriar-ne alguns factors que creu fonamentals per tal de desencallar una situació, referent a la nostra disciplina, que en aquest treball es considera com d’estancament. Es fa una reflexió i una anàlisi dels factors essencials en aquest estat de coses i mentre que es comenten la necessitat de plantejar-se de nou la funció de les exposicions clíniques escrites o editades, la receptivitat, mutualitat terapèutica, paper de les teories mal diferenciades de la pràctica, la urgència d’un consens transversal per al progrés; en el treball, l’autor considera un element bàsic perquè tot això sigui possible, l’honestedat en el treball clínic, imprescindible si es volen deixar enrera posicionaments, estancaments, endoctrinaments, manteniment d’ideologies i l’emergència d’una nova psicoanàlisi que tingui més en compte la ealitat, el progrés de la disciplina i l’estima veritable a la investigació. L’autor comenta les dificultats que la psicoanàlisi tingui una història pròpia com a ciència sense aquesta possible evolució.
