Acceso usuarios
Guillermo Mattioli
La història de la tècnica psicoanalítica està plena de creativitat, d’imaginació i d’enginy a l’hora d’intervenir en la pràctica quotidiana. L’ideal, però, de la interpretació com l’única garantia de la cientificitat de la psicoanàlisi ha projectat una subtil ombra sobre tota la resta de missatges que fem servir quan es tracta de parlar a l’analitzant. Llenguatge i sensorialitat, paradoxes, trànsits hipnòtics, tota una dimensió lúdica i una pragmàtica de la relació ha quedat (llevat d’algunes excepcions) fora de la nostra teorització, encara que mai de la nostra pràctica. El tòpic que els analistes interpreten i tots els altres curen seria completament fals sense l’ideal naturalcientífic de la interpretació. Ironies com que la psicoanàlisi és el que fan els analistes (Sandler) o que l’anàlisi és el que s’espera d’un analista (Lacan) inclouen la veritat que podem fer i normalment fem moltíssimes més coses que no únicament interpretar. Altres escoles terapèutiques ho saben bé, elles les practiquen i les milloren.
