Acceso usuarios
Enriqueta Garriga Ferriol, Mireia Sala
En els últims anys, l’aprenentatge de la lectura i les seves dificultats ha estat de gran interès per als educadors i investigadors, propiciant una evolució en el coneixement dels processos implícits en el seu aprenentatge. S’ha arribat a un consens ampli i generalitzat sobre què és la dislèxia i sobre les dificultats que presenta per reconèixer que la consciència fonològica és un dels predictors més fiables del mateix trastorn.
A Catalunya, a partir de la LEC (2009), s’han estimulat les actuacions en el sistema educatiu per tal de garantir l’atenció als trastorns d’aprenentatge; en concret, s’ha millorat la formació dels docents i s’han elaborat instruments i materials que facilitin la seva tasca, com ara els protocols de detecció i atenció a l’alumnat amb dislèxia elaborats l’any 2011.El present article se centra en aquest marc i pretén un doble objectiu: (a) orientar i analitzar el procés d’actuació més eficient a l’hora d’avaluar i diagnosticar precoçment la dislèxia, i (b) donar un model perquè, des del marc escolar, es puguin assumir competències i generar procediments per garantir la trajectòria acadèmica dels nens dislèctics i evitar problemes de desajust emocional i social amb el pas del temps.
In recent years, language teaching and the difficulties that go along with it have been of great interest to educators and researchers, spurring an evolution in the knowledge of the processes involved therein. There is now a far-reaching consensus as to what dyslexia is and the difficulties it provokes, as well as the recognition that phonological awareness is one of the most reliable predictors of the disorder. Under the 2009 Catalan education law (LEC) there has been an increased emphasis on actions ithin the education system undertaken with the aim of guaranteeing proper attention to those with learning disorders. Specifically, there has been an improvement in teacher training, as well as the creation of tools and materials that facilitate their work, such as the protocols on detection and assistance to students with dyslexia, drafted in 2011.
This article is written within the context of this framework and has two aims: (a) to provide guidance and analysis as to the most efficient course of action for the early assessment and diagnosis of dyslexia, and (b) to offer a model under which schools can take on greater responsibility and generate processes to help guarantee the academic progress of dyslexic children and avoid the problems of emotional and social maladjustment that can come with time.
