Acceso usuarios
Jaume Bantulà i Janot, Conrad Vilanou Torrano
Este trabajo tiene por objetivo mostrar que el juego constituye uno de los rasgos inherentes de la cultura universal y, por extensión, de la tradición occidental. Naturalmente, el juego ha sido objeto de varias consideraciones morales, vinculadas en más de una ocasión a la religión. En algunos momentos –y también desde el cristianismo– se han condenado con rigor y severidad las prácticas lúdicas y, muy especialmente, los juegos de azar y el mundo de los espectáculos. De hecho, la realidad histórica aquí analizada –a través del caso concreto del jeu de paume– confirma la existencia de una actividad lúdica bien significativa, que, pese a todas las prevenciones, fue tolerada –e incluso aprobada– por los humanistas del Renacimiento al aceptar su valía educativa. Afortunadamente, aquellos sabios humanistas contaban con la eutrapelia, una virtud de raíz aristotélica que fue cristianizada por santo Tomás de Aquino y que, como a continuación se verá, también llegó a la Baja Edad Media en nuestra casa a través de Francesc Eiximenis. Si alguien piensa que la gente de antes no se divertía, comete un gran error, porque nuestro pasado histórico rebosa de juegos y actividades lúdicas. No obstante, la eutrapelia también se perfila como una virtud social, tal y como aparece en diferentes autores de la Edad Moderna, como, por ejemplo, Cervantes, Gracián y Feijoo.
Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d’una ocasió a la religió. En alguns moments –i també des del cristianisme– s’han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d’atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada –a través del cas concret del jeu de paume– confirma l’existència d’una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada –i fins i tot aprovada– pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l’eutrapèlia, una virtut d’arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d’Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d’abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l’eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l’Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.
This study aims at showing that play is one of the inherent features of universal culture and, by extension, western tradition. Of course, play has been subject to many moral considerations, linked to religion on many occasions. At some moments –and also from Christianity- play activities have been harshly condemned, particularly games of chance and the show business. Actually, the historical reality analysed in this article –through the specific case of the jeu de paume– confirms the existence of a significant play activity that, despite every prevention, was borne –and even approved- by Renaissance humanists as they accepted its educational value. Fortunately, those humanistic theorists had eutrapelia, one of Aristotle’s virtues, which was Christianised by Saint Thomas Aquinas and, as we will see, also reached our country in the Early Middle Ages through Francesc Eiximenis. If you think that people had no fun in the old times, you will make a big mistake, as our historical past is packed with games and play activities. Moreover, eutrapelia is also seen as a social virtue, as implied by different authors in the Modern era such as Cervantes, Gracián and Feijoo.
