Acceso usuarios
Manuel Pombo Sánchez
Las tres heridas narcisistas señaladas en su momento por Copérnico, Darwin y Freud (las cuales, por cierto, aparecen señaladas al inicio de la maravillosa película Freud, pasión secreta, dirigida por John Huston) constituyen por su impacto motivos más que suficientes para subrayar, además de su actualidad, la buena salud de la que goza el saber psicoanalítico y su valor indeclinable para comprender de modo cabal todo lo que concierne al rótulo de modernidad. A lo largo de la historia tenemos sobradas muestras de las inagotables y muy valiosas fuentes de las cuales ha bebido con gran acierto el Psicoanálisis: la lista es todo lo extensa que se quiera con sólo apelar a los referentes filosóficos, literarios, psicológicos y sociales. Todo ello nos descubre las insoslayables aportaciones del corpus psicoanalítico a otros campos del saber tales como la antropología, la lingüística, la pedagogía, el arte, la sociología, la religión, etc. En definitiva, el Psicoanálisis viene a poner de manifiesto nuestra forma de ser y de estar en el mundo (de ahí las resistencias que suscita) por cuanto el modus operandi de Sigmund Freud consiste en recorrer a contracorriente el curso de la civilización para saber qué deseos ocultos están en su origen y desvelar los espejismos de la misma ya que detrás de la apariencia de progreso Freud insiste en remitirse a lo arcaico. Por ello, al poner en cuestión el reconfortante mito del progreso hace de la Ilustración objeto de su crítica dando cuenta así de las sombras generadas por las Luces.
Por último, frente a ciertos discursos positivistas al uso cuya pretensión no es otra que desacreditar y despreciar los textos freudianos con acusaciones carentes de todo fundamento tales como pansexualismo, irracionalismo, etc. basta con recordar una sola cita de Sigmund Freud: “la razón humana es una lucecita muy pequeña, pero maldito el que la apague”.
Les tres ferides narcisistes assenyalades en el seu moment per Copèrnic, Darwin i Freud (les quals, per cert, apareixen assenyalades al començament de la meravellosa película Freud, passió secreta, dirigida per John Huston) constitueixen, pel seu impacte, motius més que suficients per subratllar, a més de la seva actualitat, la bona salut de què frueix el saber psicoanalític, i el seu valor indeclinable per comprendre, de manera justa, tot el que concerneix al rètol de modernitat.
Al llarg de la història tenim sobrades mostres de les inesgotables i molt valuoses fonts de les quals ha begut amb gran encert la Psicoanàlisi. La llista és tan extensa com es vulgui, amb tan sols apel·lar als referents filosòfics, literaris, psicològics i socials. Tot això ens descobreix les indefugibles aportacions del corpus psicoanalític a altres camps del saber, tals com l’antropologia, la lingüística, la pedagogia, l’art, la sociologia, la religió, etc. En definitiva, la Psicoanàlisi ve a posar de manifest la nostra forma de ser i d’estar en el món (d’aquí les resistències que suscita), ja que el modus operandi de Sigmund Freud consisteix a recórrer, a contra corrent, el curs de la civilització, per saber quins desitjos ocults hi ha en el seu origen i desvelar els miratges d’aquesta, ja que, darrere l’aparença de progrés, Freud insisteix a remetre’s als fets arcaics. Per això, en posar en qüestió el reconfortant mite del progrés, fa de la Il·lustració objecte de la seva crítica, donant compte així de les ombres generades per les Llums. Per últim, enfront de certs discursos positivistes en ús, la pretensió dels quals no és cap altra que desacreditar i menysprear els textos freudians amb acusacions mancades de tot fonament, tals como pansexualisme, irracionalisme, etc.; n’hi ha prou de recordar una sola citació de Sigmund Freud: «La raó humana és una llum molt petita, però maleït el qui l’apagui».
The three narcissist wounds once described by Copernicus, Darwin and Freud (which, by the way, are also mentioned at the beginning of John Huston’s wonderful film Freud: The Secret Passion) are, due to their impact, a good reason enough to emphasize, apart from their relevance, the good health of psychoanalytic knowledge and its indeclinable value to fully understand everything related to the heading modernity.
Throughout history, there is evidence enough of the inexhaustible and highly valuable sources that psychoanalysis has rightly resorted to: the list can be as long as wanted with only observing philosophical, literary, psychological, and social referents. All this shows us the unavoidable contributions of the psychoanalytic corpus to other fields of knowledge such as anthropology, linguistics, pedagogy, art, sociology, religion, etc. In short, psychoanalysis shows our way of being and being in the world (hence the resistances against it), as Freud’s modus operandi is to swim against the tide in the path of civilization to find out the hidden desires in its origin and reveal its mirages, because behind the appearance of progress Freud insists in resorting to the archaic. For this reason, when calling the comforting myth of progress into question, he makes the Enlightenment object of criticism, showing the shadows created by the Lights.
Finally, in front of some usual positivist discourses with no other intention than discrediting and despising Freudian texts with unfounded accusations such as pansexualism, irrationalism, etc., we only need to remember a quotation by Freud: “Human reason is a very small light, but damned him who turns it off.”
Les trois blessures narcissiques signalées par Copernic, Darwin et Freud (lesquelles, à propos, apparaissent signalées au début du merveilleux film Freud, passion secrète, dirigée par John Huston) constituent par leur impact des motifs plus que suffisants pour souligner, en plus de leur actualité, la bonne santé du savoir psychanalytique et leur valeur irréfutable pour comprendre de manière juste tout ce qui concerne à l’écriteau de modernité.
Le long de l’histoire nous avons eu trop des étalages des inépuisables et très précieuses sources dont la Psychanalyse a bu avec de la grande réussite: la liste est aussi étendue qu’on le voudra en appelant seulement aux référents philosophiques, littéraires, psychologiques et sociaux. Tout ceci nous révèle les inévitables apports du corpus psychanalytique à d’autres champs du savoir comme par exemple l’anthropologie, la linguistique, la pédagogie, l’art, la sociologie, la religion, etc. En définitive, la Psychanalyse vient à expliquer notre façon d’être et d’être dans le monde (on compren alors les résistances qu’elle suscite) attendu que la méthode de Sigmund Freud consiste à parcourir à contre-courant le cours de la civilisation pour savoir quels désirs occultes sont dans son origine et à révéler aussi ses mirages puisque derrière l’apparence de progrès Freud insiste à s’en remettre à l’archaïque. Pour cela, en mettant en doute le réconfortant mythe du progrès, il critique l’Illustration et rend compte ainsi des ombres générées par les Lumières.
Finalement, devant certains discours positivistes à l’usage dont la prétention n’est aucune autre que discréditer et mésestimer les textes freudiens avec des accusations sans fondement comme par exemple: pansexualisme, irrationalisme, etc. il ne faut que se rappeler d’une seule citation de Sigmund Freud: “la raison humaine ets une lumière très petite, mais maudit ce qui l’éteindra”.
