Acceso usuarios
Jordi Riera i Romaní, Juan José Sarrado Soldevila, Maria Carme Boqué Torremorell
Una vez superadas determinadas visiones panópticas ingenuas, la Mediación deviene una transdiciplina que, al validar metodologías intersubjetivas de implicación hermenéutica y pedagógica en escenarios comunicativos, favorece la transformación de personas y humano: el encuentro narrativo y argumentativo de reconocimiento, revalorización y crecimiento de la alteridad y de uno mismo con el otro a partir de la gratuidad, la sinceridad, la reflexión, la copartición y la asunción de responsibilidad. Resulta obvio que, si se pretende que la mediación sea educativa, todo no vale: querer comunicarse implica unos determinados referentes de conducta y no de otro tipo, un deseo de construcción y de apredizaje de otros puntos de vista, percepciones y emociones. Por este motivo alguinas de las intervenciones del propio medidador habrán de asumir funciones de análisis y proyección relativas a las personas, establecer un diálogo vinculado al tipo de comunicación y de relación que utilizan y, a la vez, posibilitar las reflexiones metacomunicativas de los actores implicados.
El conflicto ha de ser concebido como algo que las partes crean y recrean en tanto que series de contribuciones comunicativas independientes de habilitación y competencia.
La secuencia mediadira genera vivencias de capacitación, sentimiento de corresponsabilidad y de comprensión, así como vínculos empáticos de relación. Su implementación en los diferentes niveles del sistema social puede contribuir a modificaciones culturales relevantes en un futuro próximo: la búsqueda de la equidad desde la participación consensuada en los fenómenos humanos y sociales y en el contexto mismo donde se ha producido. La Mediación, como antropología renovada y medología pedagógica de reflexión y copartición responsable, sin ser panacea, posibilita el crecimiento de personas y colectividades.
Mediation, avoiding naïve panoptic views, becomes a transadicipline that by validating intersubjective methods of hermeneutic and pedagogical implication in communicative setting, enhances the transmormation of people and problematic situations from the same constellation that gives competence to the human being: the narrative and argumentativve meeting of recognition, revaluation and growth of otherness and oneself with the other from gratuity, hosenty, reflection, co-participation and responsability. It is obious that, if we want mediation to be educational, anything does not go: intending to communicate implies certain behaviour referents, and not others, a wish for building and learning other viewpoints, perceptions and emotions.Therefore, some of the interventions of a mediator have to assume a function of analysis and projection towards the people in a dialogue with respect to the kind of communication and relationship they are using, enabling metacommunicative reflections in the involved actors.
Conflict has to be concieved as something that the parties create and recreate as series of interdependent communicative contributions of abilitation and competence.
The mediating sequence generates capacitacion experiences, feeling of joint responsability and comprehension, and empathic ralational links. It implementation in the different levels of social system may contribute to significant cultural modifications in the near future: the search for equity from the agreed participation in human and social phenomena and in the context where they have taken place. Mediation, as a renewed anthropology and pedagogical method of relection and responsible co-participation, without being panacea, facilities the growth in people collectives.
La médiation, en évitant d'ingénues visions panoptiques, devient une transdiscipline qui, validant des méthodologies intersubjectives d'implication herméneutique et pédagogique dans des milieux communicatifs, favorise la transformation des personnes et des situations problématiques. Tout en començant par la constellation qui atribute de la compétence à l'être humain: la rencontre narrative et argumentative de la reconnaissance, la revalorisation et la crissance de l'altérité et de soi-même envers les autres à partir de la gratuité, la sincerité, la refléction, la coparticipation et la responsabilisation. Il est évident que si l'on prétend que la médiation soit éducative, tout n'est pas valable: voluoir se communique implique des référents conductuels déterminés et non pas d'autres, un désir de construction et d'apprentissage de différents point de vue, de perceptions et d'émotions. Pour ce motif, certaines des interventions du médiateur devront assumer des fonctions d'analyse et projection envers les personnes en dialogue par rapport au genre de communication et de relation qu'elles utilisent, afin de faciliter des réflections métacommunicatives des acteurs impliqués.
Le conflict doit être conçu comme quelque chose que les différentes parts créent en tant que séries de contributions communicatives interdépendantes d'habilitation et de compétence.
La séquence médiatrice génère des expériences de capactitation, de sentiment de corresponsabilité et de compréhension, ainsi que des liens relationnels d'empathie. Sa réalisation, dans différents milieux du système social, peut contribuer à des modifications culturelles remarquables dans un futur proche: la recherche de l'équité à partir de la participation consensuelle dans les phénomènes humains et sociaux et dans le contexte où ils se sont produits. Le médiation, comme une anthropologie renouvelée et une méthodologie pédagogique de réflection et de coparticipation responsable, sans être la panacée, rend possible la croissance des personnes et des collectivés.
La mediació, defugint ingènues visions panòptiques, esdevé una tansdisciplina que, validant metodologies intersubjectives d’implicació hermenèutica i pedagògica en escenaris comunicatius, afavoreix la transformació de persones i de situacions problemàtiques des de la mateixa constel•lació que atorga competència a l’ésser humà: la trobada narrativa i argumentativa de reconeixement, revalorització i creixement de l’alteritat i d’un mateix amb l’altre a partir de la gratuïtat, la sinceritat, la reflexió, la coparticipació i la responsabilització. Resulta obvi que si es pretén que la mediació sigui educativa, tot no val: voler comunicar-se implica uns determinats referents conductuals i no d’altres, un desig de construcció i d’aprenentatge d’altres punt de vista, de percepcions i d’emocions. Per aquest motiu, algunes de les intervencions del propi mediador hauran d’assumir funcions d’anàlisi i projecció vers les persones en diàleg respecte del tipus de comunicació i de relació que utilitzen, per tal de possibilitar reflexions metacomunicatives dels actors implicats.
El conflicte ha de ser concebut com quelcom que les parts creen i recreen en tant que sèries de contribucions comunicatives interdependents d’habilitació i de competència.
La seqüència mediadora genera vivències de capacitació, de sentiment de coresponsabilitat i de comprensió, així com vincles relacionals empàtics. La seva implementació en els diferents àmbits del sistema social pot contribuir a modificacions culturals rellevants en un futur proper: la recerca de l’equitat des de la participació consensuada en els fenòmens humans i socials i en el context mateix on s’han produït. La mediació, com a antropologia renovada i metodologia pedagògica de reflexió i coparticipació responsable, sense ser panacea, possibilita el creixement de persones i de col•lectivitats
