Acceso usuarios
Jesús Valero García
Des de principi dels anys 90, els programes per a la detecció universal neo~natal de la sordesa -DUNS-. s 'han anat implementant arreu del món. La seva aportació a la millora de la competència en llenguatge dels infants sords ha estat força significativa. A l'Estat espanyol, la DUNS está possi¡,ilitant una detecció molt més precoç de la sordesa, cosa que accelera l'establiment del diagnóstic i del tractament, i augmenta així les probabilitats que la rehabilitació auditiva dels infants sords sigui reeixida.
Des de la perspectiva de 1 'atenció integral de la sordesa infantil, aquests programes tenen com a objectiu la detecció de la patologia dins el primer mes de vida, el diagnòstic als tres mesos i la instauració del tractament al voltant dels sis mesos. Aquests terminis suposen un autèntic repte que exigeix, d'una banda, la creació de centres qualificats i, de l'altra, la reformulació dels protocols d 'actuació dels pro fessionals de les distintes disciplines i la seva adaptació a les noves emes disponibles per al diagnòstic, l'adaptació protètica i la rehabilitació auditiva del nadó sord.
Si en un article anterior abordava el futur de la intervenció amb infants sords, tot considerant els avenços tècnics ja existents (Valero, 2002" ara em proposo revisar breument 1 'estat de la qüestió a Catalunya, alhora que es faran una sèrie de reflexions sobre els canvis que la detecció molt primerenca d'infants sords pot reportar tant per als mateixos sords com per als pro fessionals que els hem d'atendre.
